jueves, 2 de diciembre de 2010

Rinoteràpia side A


Ser un rinoceront mai ha sigut fàcil, com més passen els anys més te n'adones. Els rinoceronts som una causa perduda. En un principi aquesta terra estava poblada per nosaltres i podíem fer el que volguéssim, ningú ens podia aturar. Ens movíem pel món com éssers majestuosos, el nostre únic limit era trobar un motiu pel qual valgués la pena aturar-se. Aquesta és la meva història, la d'un rinoceront que no es va fer mai enrere i que per aquest motiu ha d'assistir a un teràpia. Aquesta teràpia ens és obligada pels nostres colons. Una teràpia que ens vol aplacar l'esperit, malgrat que tots sabem que el que desitgen és que parem de córrer. Hem d'oblidar que correm.

No hi ha possibilitat que nosaltres parem, el nostre esperit ens empeny a continuar corrent fins aconseguir el nostre objectiu final. Normalment en aquestes teràpies parlem sobre el fet que ens empeny a córrer. Alguns diuen que és per l'amor, d'altres per fugir de la seva pròpia realitat; i altres, com jo, perquè volem tornar a tenir la llibertat que teníem. No ens podem conformar amb el que ens ha estat donat. Ni tan sols entenem el fet de fer teràpia.

Jo i el meu grup d'extremistes estem amb un doctor especial. Ell és un rinoceront com nosaltres, almenys això indica la seva aparença. El cert és que ell ja fa temps que va deixar de córrer. El doctor va ser mutilat pels colons. Diu que ara és més feliç, però la veritat és que ha perdut la poca gràcia que té ser un rino. A vegades em pregunto si jo també seré un exemplar tan patètic... probablement sí.

El cas és que quan acaba la teràpia sempre ens posem a córrer arrasant tot el que es posa en el nostre camí (doctor inclòs). És una vida difícil, però quan veus que tot s'enfonsa al teu pas i tu segueixes corrent només pots dir: "a cagar".